Los diez caminos

Escrito por Ernest Thompson Seton

Había una vez dos indios que salieron juntos a cazar. Hapenda era muy fuerte y rápido, y un gran arquero. Chatun era mucho más débil, y por eso su arco también era más débil, pero tenía más paciencia.

Mientras andaban por las colinas encontraron la pista de un pequeño ciervo. Chatun dijo: "Hermano, le seguiré la pista."

Hapenda contestó: "Si quieres, hazlo, pero un poderoso cazador como yo se merece una pieza mejor."

Y se separaron.

Hapeda andó durante una hora más hasta que encontró la pista de diez grandes uapitís. Fue detrás de la pista del más grande y la siguió durante largo tiempo, pero como no lo encontró dijo: "Está claro que este está viajando. Tendría que haber seguido a otro."

Así que volvió al lugar donde había encontrado las pistas y siguió a otro de ellos. Después de una hora de intentar cazarlo sin poderle disparar bien, dijo: "He vuelto a seguir a otro que viaja. Volveré y tomaré el camino de uno que esté paciendo."

Pero otra vez, después de perseguirle durante un tiempo, se rindió y volvió atrás para probar otro que fuera más prometedor. Y así es cómo se pasó el día intentando cada uno de los caminos durante un rato y por la noche volvió al campamento, donde vio que Chatun, inferior a él en el resto de aspectos, había demostrado ser más listo. Se había limitado a seguir a ese pequeño ciervo y ahora la caza se encontraba a buen recaudo en el campamento.

Moraleja: El premio siempre está al final del camino.

Els deu camins

Escrit per: Ernest Thompson Seton

Hi havia una vegada dos indis que van sortir junts a caçar. En Hapeda era molt fort i ràpid, i un gran arquer. En Chatun era molt més dèbil i portava un arc també més dèbil; però tenia més paciència.

Mentre caminaven pels turons van trobar la pista d'un petit cérvol. En Chatun va dir: "Germà, li seguiré la pista."

En Hapeda contestà: "Si és el que vols, fes-ho, però un caçador tan valent com jo es mereix una millor caça."

I així és com es van separar.

En Hapeda va caminar durant una hora o més i va trobar la pista d'uns deu uapitís ben grossos que anaven en direccions diferents. Va agafar la pista del més gros i la va seguir durant llarga estona, però com que no el va trobar va dir: "És evident que aquest està viatjant. Hauria d'haver-ne seguit un altre."

Així que va tornar enrere al lloc on havia trobat primer les pistes, i va seguir el camí d'un dels altres. Després d'una caça de més d'una hora en la qual no va aconseguir un bon tir, va dir: "He estat seguint un altre viatger. Tornaré i seguiré la pista d'un que estigui buscant menjar."

Però altre cop, després d'haver-ne perseguit un durant una estona, es va rendir i va fer-se enrere per provar-ne un que semblava més prometedor. I així es va passar el dia provant cadascun dels camins durant una estona, i a la nit tornà al campament sense res, on es va adonar que en Chatun, tot i ser inferior en molts aspectes, havia demostrat ser més intel-ligent. S'havia centrat en seguir la pista d'aquell petit cérvol fins al final i ara el tenia ben segur al campament.

Moral: El premi sempre és al final del camí.

La llebre d’Inaba

Hi havia una vegada 81 germans, que eren prínceps en aquella terra. Tots estaven gelosos els uns dels altres, tots volien ser el rei, per poder governar sobre els altres, i sobre tot el regne. A més, tots volien casar-se amb la mateixa princesa. La princesa Yakami d'Inaba. Finalment, van decidir que anirien junts a Inaba, i intentarien persuadir la Princesa perquè es casés amb un d’ells.

Tot i que 80 d'aquests germans estaven gelosos els uns dels altres, tots es van posar d’acord a odiar i a tractar malament el germà restant, que era bo i amable, i no li agradava la manera brusca i problemàtica amb què es comportaven.
Quan van marxar de viatge, van fer que el pobre germà caminés rere d'ells i els portés la bossa, com si fos el seu seu servent, malgrat ser el seu propi germà i tant príncep com qualsevol d’ells.

Els 80 prínceps van arribar al Cap de Keta, i allà van trobar-hi una pobra llebre, amb tot el pel arrencat, estirada, molt malalta i miserable. Els vuitanta prínceps van dir a la llebre:
‘Et direm què has de fer. Ves a banyar-te a l’aigua del mar i després estirat al vessant d'una alta muntanya, i deixa que el vent bufi a sobre teu. Això farà que et creixi ràpid el pèl, t'ho prometem.’

La pobra llebre els va creure, i es va anar a banyar al mar, i després es va estirar al sol per tal que el vent l’assequés. Però, conforme l'aigua salada s'anava assecant, la pell se li anava esquerdant i trencant amb el sol i el vent. Sentia un dolor terrible, plorava allà estirada, trobant-se molt pitjor que abans.

El germà número 81 anava molt més enrere que els altres perquè els havia de portar les bosses, però finalment va arribar, entrepussant-se amb les pesades maletes. Quan veié la llebre li preguntà: 

—Què hi fas aquí plorant?

—Ai, Déu meu!—, digué la llebre, —para't un moment i t'explicaré tota la meva història. Jo era a l'illa d'Oki, i volia creuar fins a aquesta terra. No sabia com creuar, i finalment se'm va acudir un bon pla. Vaig dir als cocodrils marins: 

‘Contem quants cocodrils hi ha al mar i quantes llebres hi ha a la terra.I ara per començar amb el cocodrils. Vingueu tots i poseu-vos en fila, des d'aquesta illa fins al Cap Keta, llavors aniré saltant per sobre de cadascun de vosaltres i us contaré. Quan hagi acabat de contar-vos, podem contar les llebres, llavors sabrem si hi ha més llebres o més cocodrils.’
Els cocodrils van venir i es van posar en fila. Llavors els vaig anar trepitjant i els anava contant un per un mentre saltava, i just quan estava a punt de saltar a la costa em vaig posar a riure i vaig dir: 

‘Que estúpids que sou, cocodrils, m'és iguals quants de vosaltres hi ha. Jo només volia un pont per travessar.’

—Oh! Per què no em vaig esperar a presumir fins que fos a terra sa i estalvi? L'últim cocodril, el que estava al final de la fila, em va atrapar i em va arrencar tots els pèls.

—Ja et val, això et passa per intentar enganyar-los, —va dir el germà número 81, —però acaba d'explicar la teva història.

—Mentre plorava aquí a terra, —va continuar la llebre, —els 80 prínceps que han passat caminant abans que tú em van dir que em banyés en aigua salada i m’estirés on bufa el vent. He fet el que em van dir, però ara estic deu vegades pitjor que abans, em fa mal i em pica tot el cos.

Llavors el príncep li digué: ‘Vés ràpid cap al riu, està molt a prop. Renta’t bé amb aigua dolça i recull el pol.len dels joncs que creixen a la vora del riu, escampa’l per terra i restrega’t-hi bé. Si fas això, la pell se’t curarà i el pèl et tornarà a créixer.’

Així doncs, la llebre va fer tal com li havien dit, i aquest cop sí que es va curar de veritat, i el pèl li va créixer més fort que mai. Llavors la llebre va dir al príncep: ‘Dels 80 prínceps, els teus germans, cap d’ells aconseguirà la princesa d’Inaba. I tú, tot i que carregues les seves bosses, altesa, tú seràs qui es quedarà tant amb la princesa com amb el país.’

Tot el que havia predit, es va fer realitat. La princesa no va fer cas de cap dels 80 germans dolents, i va escollir el 81 que era bo i amable. Llavors ell es va convertir en el rei del país i va viure feliç durant tota la seva vida.